Una alternativa d'esquerres, per una democràcia radical

Ramon Franquesa, candidat a les primàries a la província de Barcelona
Albert Miralles, candidat a les primàries a la província de Girona

Fa vint anys, just desprès del referèndum que va consagrar la permanència d'Espanya a l'OTAN, diverses corrents de l’esquerra alternativa, que entenia les conseqüències del transit del PSOE vers el neoliberalisme tindrien per la ciutadania, pel que feia a la preservació dels seus drets, inclòs en primer lloc el dret a la Pau, varem iniciar un procés de reagrupament de tota l’esquerra transformadora per tal de fer front tant a l'enfortiment creixent de la dreta postfranquista com a la deriva, cada cop més acusada, del Partit Socialista cap al liberalisme econòmic i la submissió a l'imperialisme. D’aquesta iniciativa va sorgir Izquierda Unida, i a Catalunya, deu anys més tard, Esquerra Unida i Alternativa, una vegada el projecte d'Iniciativa per Catalunya va anar difuminant el seu perfil alternatiu i derivant vers un clàssic partit de quadres institucionals.

En la constitució d’EUiA és va voler bastir un projecte que representés una real ruptura amb la tendència general dels partits d’esquerra europeus, d’una banda, a assumir progressivament els valors socials propis del sistema capitalista i, d’altra banda, a mantenir una relació dirigista amb la seva base social. Per això varem voler instaurar un model d’organització pluralista i participatiu, en el qual els aparells estables rebessin l’empenta dinamitzadora dels moviments socials, convençuts com estàvem, d’altra banda, que al sí dels moviments és on acostumen a sorgir les resistències i forces alternatives al sistema social dominant.

Molt poc d’aquesta dinàmica inicial podem trobar avui dia ni a IU ni a EUiA, al menys a la política que emana de les seves respectives instàncies superiors. Hem de reconèixer amb consternació que aquella esquerra que es volia transformadora del sistema social imperant només ha aconseguit transformar-se ella mateixa en una organització política més dins del sistema capitalista, perfectament compatible amb ell.

En efecte, de les dues potes del projecte, voluntat de superació del capitalisme i nova relació, no dirigista, amb la base social potencialment interessada en aquesta superació, podríem dir que primer ens varem quedar coixos de la primera, no tant en els textos programàtics com en l’actuació política quotidiana. Un recent exemple flagrant d’això el podem trobar en la votació sobre la LOE del nostre grup parlamentari, en violació oberta d’un acord del Consell Polític Federal d’IU.

I com passa sempre que es vol dur a terme una política en contradicció amb el programa inicialment adoptat, s’ha acabat tallant també la segona pota: la relació oberta amb la base social i una democràcia interna realment participativa. Des de fa temps es considera que el debat sobre Pressupostos o sobre les lleis que aprova el Parlament és assumpte privat dels diputats que prescindeixen de tota consulta ja no dels seus electors, sinó de la seva pròpia organització. Exemple escandalós d’això darrer el tenim en els mètodes grollers amb els quals es vol assegurar, aquests mateixos dies, la perpetuació en les institucions, via eleccions generals al Parlament de l’Estat, dels actuals dirigents, tant d’IU com d’EUiA, saltant-se el Congres reglamentari de IU que tocava a la fi d’aquest any, escamotejant el debat a les bases, plantejant un plebiscit que pretén guanyar la direcció recolzant-se amb els mitjans de comunicació del sistema, sense programes que permetin jutjar les diferents candidatures, sense cap de les garanties pròpies de la democràcia participativa que suposadament es pretén impulsar en el conjunt del sistema polític i de la societat.

A Catalunya la situació es si cap més greu que a l’Estat en la mesura que es participa en un govern que, si bé ha desplaçat la dreta, és responsable de politiques molt allunyades dels interessos dels ciutadans. Podem trobar molts exemples, des de la privatització de l‘Institut Català de la Salut a benefici de les grans multinacionals sanitàries, a la decisió de fer passar l’AVE pel centre de Barcelona a benefici de les grans constructores que veuen multiplicar els costos de l’obra pública encarregada i pagada pels ciutadans respecte l’alternativa del litoral, mentre que els treballadors expulsats per l’especulació immobiliària del centre de la ciutat tenen que patir des de fa mesos l’efecte sobre Rodalies d’aquesta opció; l’acceptació del Túnel de Bracons, del traçat de la línia d’alta tensió (MAT) per al transport d’electricitat entre Algèria i França; el desastre de la privatització de les elèctriques, que s’ha saldat amb la apagada del darrer estiu, o la privatització de la telefonia, que està generant abusos milionaris reconeguts fins i tot per la Comissió Europea, la autorització de expedients que han suposat acomiadaments, tancaments i deslocalitzacions de empreses, el participar en la repressió dels moviments socials i en particular dels treballadors amb conflictes en les seves empreses, etc. El problema és que, en la mesura que es participa en el govern directament, es perd la capacitat de pressionar des de la base social i es fa girar EUiA com una organització que eviti la resistència social a aquestes mesures: just el contrari de l’objectiu pel què varem constituir-la.
Per a nosaltres cal un altre enfocament. No es tracta de permetre el retorn de la dreta: mai això serà possible per la nostra abstenció al Parlament; però es tracta de saber mantenir l’autonomia, de saber estar pressionant des de fora del govern amb els moviments socials si aquest no accepta un programa realment transformador.

El creure que, per ocupar minsos espais de poder, la societat catalana avança vers una societat més progressista es autoenganyar-se. A més, la frustració que genera entre un ampli sector de la ciutadania, que pensa que la seva voluntat ha estat escamotejada, empeny vers l’abstenció, que és precisament el que dóna en aquest país el poder a la dreta.
Cal invertir dràsticament aquesta tendència. Cal que l’esquerra, com diu Marga Sanz en la presentació de la seva candidatura a la Presidència del Govern per Izquierda Unida, sigui anti-capitalista per no deixar de ser esquerra. I ser anti-capitalista vol dir ser radicalment demòcrata. Perquè el capitalisme, per bé que a l'Occident es presenti com el campió de la democràcia, és en realitat el seu enterrador més eficaç, en substituir la voluntat popular per la voluntat d'uns quants grups econòmics multinacionals dedicats íntegrament a l’acumulació en les seves mans de la riquesa generada entre tots.

Democràcia radical que ha de manifestar-se amb la mateixa força cap en fora de les organitzacions d'esquerres que cap en dins, deixant de considerar els mètodes democràtics com un mer instrument prescindible quan no convé a qui en un moment donat ostenta la representació del col·lectiu.

Amb aquest esperit, solidàriament amb la candidatura a Presidenta de Govern que ha presentat a IU Marga Sanz, ens presentem a les primàries de EUiA per Barcelona i Girona, pretenent obrir un debat dins i fora d’EUiA sobre com hem d’articular l’activitat política l’esquerra alternativa i com els representants institucionals han de relacionar-se amb les organitzacions i amb la societat per mobilitzar i aconseguir la massa crítica suficient per a influir de manera determinant en les politiques que el sistema aplica.